dijous

Mil malediccions:







Només de tant en tant 
inspirava metall 
i entre paquetets
  de sal ell era pres
de mites i martells.

Déus tronats de la Pola, no rasurem boscos ni cacem fades fora de temporada. 



Sobtat et descobreixo aparent llaurador. Sobtat sento que ets vil, aparent deslliurador. Sobtat decideixo que ja et conec, polític! Sobtat m’aferro als barrots, sobtat els mossego fins que em fan mal les dents. Sobtat corro i em surt sang per la boca. Sobtat em tiro a l’aigua freda que em sobta encara més. Espantat i aterrit corro com un boig. Corro cap a tu, làpida meva. Corro cap als prats verds per on correm feliços respirant aire fresc. Amb el cor a tota bufa m’atanso a la teva estufa. Amb la roba tota fora m’atanso a la teva cova. I no penso, i no penso, i no penso, i no penso, i no penso. Sobtat m’adormo en posició mòmia, sobtat em trobo tot embenat i amb un sarcòfag de deu tones a sobre, sobtat penso que se m’acabarà l’aire, sobtat moro.