diumenge

Biciclero:



A l’ombra de la paret de terra roja et descobreixo i ballo amb tu fins la fi dels dies. Danso dins la mar fent volar gotes de mil colors i plego camises netes. Les teves camises netes, les teves calades, el silenci, el benestar. Sento com crema el tabac poc a poc, sento com respires, sento que si, que som lliures, que som ROBA PLANXADA, que som brutícia. El fang sobre la pell em torna home mentre jec, tornant-me groc. ATAQUEM amb la mirada els iots i som aborígens. Tribus sense espantaocells, tribus de prestatge de supermercat, tribus de 'tu també pots aconseguir-ho', tribus de DROGA, de bolets, de llumetes que floten a l’aigua i diuen: RASCA SI ET PICA.



Els turistes sempre són ells, baixen de les seves barques vestits d’exploradors per caçar paelles i tornar pensant que estan atrapats. Viatgen per sentir-se atrapats i per saber que MAI podran ser.



EL BUDA IANQUI

MIRANT EL MÓN
AMB ULLS DE FERRO.

 

Cementiri amb grans xiprers. El místic panxut, barres i estrelles. Majorets i Pepsi-cola. Canvia’m, estic tengui a les teves mans amb línia de la vida profunda i doblada. Però “jo ja no sóc jo”

EL BUDA IANQUI
DONANT GALETES
AL MOTXILLERO.


I és llavors que et miro als ulls i les arrugues i et decideixo. Nedo una estona pensant en tu. I em foto un QUINTO un altre cop, que jo ja no, que jo ja no, que jo no ja, que no, que no. EL MEU ESÒFAG ARCAT, avantbraços suats. Floto al sofà, floto i prou I NO CREC EN NOIES AMB SOMRIURE EMPORDANÈS CANTANT SOBRE SAFANÒRIES I NAPS.
Estimo al món, però no sóc jo, ja no.
VAIG CONÈIXER A UN CAMELL QUE LI DEIEN BICICLERO.

Pel·lícules de màgia ianqui. Ens toquem els colzes. BUTACA DE CINE.