dimarts

Fugir. Oblidar.





Per oblidar va beure-s'ho tot. Va formar escamot amb els records i començà la fugida. Volia que d'un en un els eliminessin a les trinxeres. Fins a quedar-se sol, sense memòria. S'ho va beure tot amb la intenció de trobar les dreceres i es trobà camins gastats de pell arrugada. Els trepitjava, follat. Se'ls menjava fins a quedar ben tip. Banyat, amarat de fugides impossibles de recordar, i per oblidar més, també es va beure les dreceres i camins que havia trepitjat follat i que s'havia menjat fins a quedar ben tip. 
Tot, per deixar-se anar, per desprendre's, per afaitar la memòria de les pedres que esperen ser enfonades. Sense ni saber-ho, trepitjava el gas a fons, sense ni notar la força que feia amb els peus ni les llàgrimes que l'omplien per dins. Alguns dies, esmorzant, mastegava l'Anar i el Tornar.
L'Anar i el Tornar van sempre beguts i només es parlen en el breu instant en que es creuen. Quasi no tenen temps ni de saludar-se i molt menys, de seure a fer unes escopinyes un migdia. No parlen entre ells, l'Anar i el Tornar, no es coneixen. Es saluden breument i cadascú continua el seu camí amb la pressa del qui té por de ser empalat si s'entreté. Com suen, déu meu, l'Anar i el Tornar. Tot el dia tresquen amunt i avall.

I va ser per oblidar, sense saber-ho, perquè qui oblida no té rancúnia, que va fer-ne fum, de totes les teories. Les grans teories que mai havien trepitjat un cos masegat per la fam, que mai havien caminat per la platja esquinçades pel ganivet fred dels records. - La sopa, ben calenta, a l'estiu, refresca -
Sóc una fàbrica en ple rendiment, una muscleria un dissabte al migdia, una Moreneta. I m'adoro i m'odio i m'escupo i vull viure més.

Admirava als fugissers en fugida, els grisos, els gos-com-fuig, les mirades. - De quin color tenc els ulls? - Te'ls pinto. Te'ls pinto com els veig, si vols. Te'ls pinto igualment encara que no vulguis perquè ja te'ls he pintat tantes vegades que no sé ni com són. Cada vegada diferent. Cada vegada em fuig el record. Deixa'm mirar com els tens, va.

Ploro, en fugida, només quan plou. No cal que tothom ho sàpiga. Vas o tornes? No, ni vaig ni torno. Ploro. Ploro, mecagon la puta. Ploro perquè em fot mal a dins, ploro matèria i coses que es confonen amb les gotes de pluja que em piquen la cara mentre fujo. A vegades, fujo lent. Tu potser dorms i jo no puc perquè estic ocupat oblidant-ho tot o provant de ser lliure o adorant a un déu fals.
Per oblidar, s'ho va beure. No espantava els mosquits quan li xuclaven la sang. Es llepava o s'hi posava saliva. Et llepava a tu, ferida. Et mirava a tu, ferida, mentre em deixava anar barranc avall. T'estimava ferida. Ferida, maca, té, un porró de clara. Beu, oblida, fem un escamot tu i jo, i fugim, ferida, fugim. Cap a la Mola o així.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada