dimecres

Runes




Ràbia amb patates fregides i una mica de vi per fer baixar. Ràbia sense sucre, que és nociu. Ràbia de la que et supera i et porta a l'estat d'indiferència. L'estat d'orxata a les venes. L'estat de conformitat.
El principi de la primavera i el primer bocí de pell cremada em recorden la mar salada i m'acosten a la memòria el gust de l'anxova. L'anxova d'aquelles tan salades que s'encallen. Les espines et queden a la gola i fuges corrent cap a algun lloc discret per plorar en silenci.
Ei tabal! Per què plores? Per quina raó malgastes el líquid sagrat, per quina raó et tortures, per què dissimules cada dia com de torturat tens el tarro i les malabars que fas per evitar la inquisició de les preguntes sense resposta?
Això és el que hom cerca, respostes. Tot el dia respostes. Maneres de fer, maneres d'actuar, maneres de fer passar el temps sense pensar massa en el que fas o en el que ets. O en el món petit dins la capseta de sabates, o en la sortida d'emergència que és només per a emergències i no per anar-hi entrant i sortint tot el dia. Què et passa, assimilat? Escolta els timbals repicar fins que ja no els sentis, fins que siguin part del teu lliure. No els sento. El repicar no té sentit, l'he anul·lat voluntàriament i m'he fet esclau de marge que ja no sent timbals, però els timbals repiquen. El no ho sé perpetu es contraposa a la multitud rabiosa.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada