dimecres

Enxampat:





Aquesta és una rima trista del qui no té pista per enlairar-se. Aquesta és la d'aixonses trista de qui necessita un anestesista per esmorteir la caiguda de mites que per dins seu es precipiten.
Potser una mica d'anestèsia per 'qui i per 'llà m'ho solucionarà i m'impedirà encendre el misto. Mentre fem una destructiva conga jo em despisto i m'assec a un banc i m'ho miro i faig un tuit o així.

No sé quant temps fa que visc adormit.
No sé quant temps fa que no hi ha ningú al llit.
No sé quant temps fa que em perdo tota la nit.
No sé quant temps fa que no surto a passejar.

No sé quant temps fa que passo de l'endemà.
No sé quant temps fa que no vull despertar.



Aquest és el ritme vitalista del qui diu: Doneu-me pista! I té ganes de volar. És el patum instantani que et remou tot l'ideari i que et pren sols un segon per donar sentit al món. I durant aquell instant tot ho entens, tot és brillant, i té sentit el parpelleig o la mirada o flirteig de les teves mans d'escorça amb l'aire sec del bosc d'Agost.





.








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada