dimarts

Carnaval:




Venien. Ens agafàvem als barrots en previsió del barrabum que s'acostava. Érem al remolc del tractor. Els sotracs ens sorprenien cada vegada, era impossible preveure'ls o mantenir la tensió. Veure-les venir, una frase que deien els grans i que mai no havia acabat d'entendre. Què vol dir? Què és el que hem de veure venir? Les hòsties, potser? 

Venien. Sense mirar el temps, el que diuen posa les coses al seu lloc. L'íntim aliat de la nostra mort, el lloc on acabem posant-hi les coses. El lloc que ens ajuda a relativitzar-ho tot. Res és tan important.

Venien sotracs, i amb ells les nits passaven. Ens les vam fotre a cabotades contra la barra, avançant a pas aparent de caragol. Només alguns crèduls, enlluernats per la façana, vivien el sotrac. Com en una processó de setmana santa tocava ser penitent per fora, estendre el domàs del sant Sotrac. Només alguns crèduls escalen la façana de l'Ara sense pensar en qui mira ni escoltar el campanar. Amb l'objectiu al no sé on. 

És ara que vull saber on és el no sé on. Potser al cinquantè pis del coll de la donzella, o en la pèrdua de la capacitat de sorpresa. Vull saber on és el lloc on no he d'arribar, l'íntim dictador pinta façanes.

Així, de sotrac en sotrac, sobre el remolc ple de palla.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada