dilluns

On sóc?





Som els nuvis de la mort,  de bracet la acompanyem a l’altar del casament  i tot s’acaba.
Som els nuvis, per amor,  de bracet l’acompanyem  a l’altar del casament i tot comença.

Al mas, a la contrada verda i freda i sola hi vivia un monstre, una munió de caps i cossos que esperava loteria primitiva xerrant de coses de cada dia com si fossin aventures de les més dures. Com si fos molt fort i molt emocionant l’aspecte de la noia del colmado del davant. Com si tot fos increïble.

M’agrada el fred sec i la foscor i el local buit i els sofàs bruts i la vida així. Com a ésser que observa puc dir que no n’hi ha prou amb contar quintos, sinó que a més has de comprar números de la loteria.

Quan tinc temps prefereixo viure al marge, sense pensar en calculadores ni xerrar perquè toca ni fer el paper que et toqui fer. Per amor o per covardia de la fina, de la inculcada, de la que no notes de tan endins que la tens.

Orgullós de ser tentacle i de viure sota l’aigua em dibuixo un oracle sobre el cos, dels que no marxen. Engego la impressora per tatuar les faroles i els cartells i per dir que no n’hi ha ni un que es digui innocent. Sempre present. Sempre reclòs en el cau que cau. Perseguint faldilles amb la vista o mirant dos monstres en la primera cita mentre bevem vi d’aquell, vi entre amics, vi de taula estreta, vi d'ampolles que no duren i converses serioses amb  brindis coberts de llàgrimes.

Tot per amor, tot ho hem fet per amor, tot ho hem gastat per amor, amor passió, amor del que ni sents de tant com és. Per amor, recordo Argelers, per amor baixo falles, per amor purpurina, per amor la guitarra, per amor unes ratlles, per amor punxo discos, per amor, tot ho espatlles, per amor, els tentacles i l’olor de les verdures els dijous i els divendres i els dissabtes amb les restes de pastanaga arrugada i pansida. El foc encès amb cartells de la CNT ens manté arrapats a la font.

Només sota l’ombra del tentacle he plorat com un nen, com un vell amarat de cervesa que recorda el seu temps. Era pintar bolets a les quatre barres, o una melodia medieval satànica. Era rotllo Manowar a lo tradi, eren mil dies en un bar sense fer més que mirar i intentar seguir converses. Era un bordó, eren els dólmens, Era banyar-se al riu prop de la sala, pujar una muntanya prop dels àngels i cridar. Era quedar els diumenges i fotre molt soroll. És un lloc sense eco, un porró alçat.

Se’t clava una grapa al dit i et claven claus a les dents i agulles als genolls i un collaret amb els dits amputats pel fred. Vides partides, sants retornats, vidres trencats, cotxes destrossats, contenidors en flames.

Desperto a l’aparador d’una sabateria.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada